Dijous 31 de gener. Són dos quarts de 5 de la tarda i estem a 15 graus de temperatura. Una lleugera brisa mediterrània acompanya la ciutat de Tarragona i, per a molts, és simplement l’ últim dia de l’ any. Un dia en el qual tot s’ hauria d’ aturar per un moment. Un dia on a les 4 de la tarda els carrers haurien d’ estar deserts. Però no és així. Més de 2000 persones afrontaran la última carrera de l’ any.
Sortim de casa amb el dorsal posat i amb un gorro de pare Noel. A les cinc en punt ens trobem els cinc i rere múltiples crits d’ il·lusió i molts nervis comencem a escalfar. Correm durant uns 10 minuts de forma suau i contínua fins a la zona del Serrallo. Centenars de persones ja es troben preparades darrere l’ arc de sortida. A falta de 15 minuts per l’ inici de la prova intentem col·locar- nos en un lloc mitjanament bo. Compte enrere. 5, 4, 3,2,1…
Les sensacions per a tots són molt bones. Ens espera un trajecte de 7 quilòmetres en els quals ens trobem a amics que desconeixíem que corressin. Un ambient divertidíssim en el que tots tenim una cosa en comú: som apassionats de l’ esport. En acabar la carrera ens reparteixen impermeables per no agafar fred i ens trobem amb un enorme avituallament on ens hi passem xerrant una bona estona i recuperant “les calories cremades”.
Per a molts era la primera carrera que feien, per a altres una més en la que participaven i per una minoria, un bon moment per pujar al podi. Per a nosaltres era simplement una cursa per creuar la línia de meta. Però no una qualsevol. Era LA LÍNIA DE META. Aquella que s ‘havia de superar per adonar-nos que tot l’esforç, el patiment, les victòries i les derrotes d’ un any es resumien en rostres que deixaven veure un sincer somriure. Un somriure que ja pensa en pròximes línies que creuar. Un somriure que sap que els límits se’ls posa un mateix. Que els objectius se’ ls posa un mateix. I és en aquell moment, quan et trobes de cara amb aquests, que te’n adones que ja és massa tard: ni el teu cos ni la teva ment et poden parar.
